Correlat del cotxe

Tota la setmana que menjo cotxe.El dilluns la Carme explica a la feina que es compra un cotxe nou, el dimarts a l'hora de dinar explica el model de cotxe, les llantes que porta els seiens de pell, el volan que puja i baixa, sembla que no sàpiga parlar de res més.

La Marga, l'altra companya i jo parlem de teatre,cinema, concers de música clàsica i moderna.Ja n'hi ha prou, demà anirem a dinar a un altre lloc per no sentir més la paraula cotxe.

Poema Noguera i Garona de Verdaguer

De Beret la immensa plana

té la forma de bressol,

té muntanyes per barana

on com mare aguaita el sol.
Té per alta capçalera

la muntanya de Crabera.

La geganta cordillera

per bressar sos fills la vol.

La Noguera i la Garona

són los fills que Déu li dóna

que ja al nàixer s'empaitaren,

corregueren i saltaren,

com dos nins joguinejant.

Noguera per Alós

tot joguinós.
Garona per Aran

tot rondinant.

Verdaguer.

Sóc un gos enamorat

Sóc un gos enamorat d'una gossa que es diu Tosca. Jo em dic Bruc i sóc un boxer,tinc vuit anys i sóc català. M'agraden totas les gosses que em trobo pel carrer, quan els meus amos em treuen a passejar, però els amos de les gosses no em deixen que m'hi acosti, tots tenen por que les deixi prenyades.

Un dia els meus amos em varen portar a passejar pel poble que es diu El Bruc, ara m'assabento que porto el nom d'un poble. El poble és petit i molt bonic, envoltat de les muntanyes de Montserrat i del Parc Natural.

Allà vaig conèixer la Tosca a ella també li vaig agradar molt, em sembla que va ser amor a primera vista. Varem córrer i saltar i ens vàrem fer el primer petó. Quan el meu amo em va cridar per marxar em vaig posar de mala lluna i li vaig fer uns quants lladrucs.

Vora la mar Poema

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
m'en pujo a meditar.
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Verdaguer.

LA ZERAFINA

L'aigua lliscava ràpida entra els còdols. La Zerafina va posar la mà dins del corrent, era un aigua freda i transparent. La Zerafina caminava saltant de roca en roca i als llocs a on el torrent queien cascades d'aigua, embaladida davant el minúscul tumult d'escuma, hi ficà el cap i exclamà que freda és l'aigua el mes de febrer. En un gual va veure un munt d'objectes abandonats: dues olles, una cadira sense potes, draps bruts, la fotografia d'un home amb barba. De sobte sent un gemec. S'hi acosta i no veu res. Quan anava a marxar sent una veu molt fluixa demanant ajut. Ara si que no tenia dubtes que hi havia algú que la necessitava. La Zerafina busca fins a trobar la veu que ha sentit, al final es desperta tremolosa i contenta. Ho havia somiat.