EL CARRER FERRAN -El Pi Barcelonès

Durant el periode constitucionalista (1820-1823) l'ajutament de Barcelona va projectar l'obertura d'un eix paral.lel al mar que enllacés la Rambla amb la Ciutadella, tot travessant la densa teranyina de la trama urbana mediaval.El primer tram va ser el que unia la Rambla amb la nova plaça de sant Jaume, sorgida de l'enderrocament del conven del mateix nom.
Aquest nou carrer va ser batejat amb el nom del monarca que regnava a l'època Ferran seté, nom que, a partir de 1910, va passar a ser siplament Ferran. Les façanes d'aquesta primera fase constuctiva (entre la rambla i el carrer Avinyo) van ser projectades, amb un sentit unitari per a tot el carrer, per Josep Mas Vila. La segona fase no es va com pletar fins el 1848.

Lo lliri de l'escut de Gràcia. Jacint Verdaguer

Amb sos lleons i torres
bell és l'escut d'Espanya,
bell és l'escut de nostra Catalunya
tenyit amb sang de nostra primer comte;
mes `t'és a tu més escaienta,oh Gràcia,
ta blanca flor de lliri,
dels jardins de la terra la més pura,
dels jardins de la terra i de la glòria.

Sóc un gos enamorat

Sóc un gos enamorat d'una gossa que es diu Tosca. Jo em dic Bruc i sóc un boxer,tinc vuit anys i sóc català. M'agraden totas les gosses que em trobo pel carrer, quan els meus amos em treuen a passejar, però els amos de les gosses no em deixen que m'hi acosti, tots tenen por que les deixi prenyades.

Un dia els meus amos em varen portar a passejar pel poble que es diu El Bruc, ara m'assabento que porto el nom d'un poble. El poble és petit i molt bonic, envoltat de les muntanyes de Montserrat i del Parc Natural.

Allà vaig conèixer la Tosca a ella també li vaig agradar molt, em sembla que va ser amor a primera vista. Varem córrer i saltar i ens vàrem fer el primer petó. Quan el meu amo em va cridar per marxar em vaig posar de mala lluna i li vaig fer uns quants lladrucs.

LA ZERAFINA

L'aigua lliscava ràpida entra els còdols. La Zerafina va posar la mà dins del corrent, era un aigua freda i transparent. La Zerafina caminava saltant de roca en roca i als llocs a on el torrent queien cascades d'aigua, embaladida davant el minúscul tumult d'escuma, hi ficà el cap i exclamà que freda és l'aigua el mes de febrer. En un gual va veure un munt d'objectes abandonats: dues olles, una cadira sense potes, draps bruts, la fotografia d'un home amb barba. De sobte sent un gemec. S'hi acosta i no veu res. Quan anava a marxar sent una veu molt fluixa demanant ajut. Ara si que no tenia dubtes que hi havia algú que la necessitava. La Zerafina busca fins a trobar la veu que ha sentit, al final es desperta tremolosa i contenta. Ho havia somiat.

L'EMPELT

A Veglia, davant les belles i blanques ribes de Croàcia, una tarda de setembre del 1890.
Tocs de campana, com un vol de gavines sobre el mar. En el claríssim dia, esbaït per la boira un vent de vegades prou violent, el toc de campanes no arriba a infondre massa tristesa, tot i que és inconfusible toc a morts.