CONTES I NARRACIONS. L'avi Tonet

Els dies lliscaven lentament per la seva vida i un mutisme l'aïllava del món. La seva malatia feia el seu camí ple d'angoixa i tristesa.
Família i amics s'anaven allunyant del seu costat. L'avi Tonet, pagés de tota la vida, era propietari d'una vinya, que conreava l'olivera. L'arbre no necessitava un treball especial, peró agraeix tot el que s'hi esmera. L'olivera s'ha de llaurar una o dues vegades l'any, peró sense enfonsar gaire l'arada. L'esporgada acurada amb xerrac, segons la producció de l'arbre o la intuïció i la saviesa de l'esporgador.
Tot aixó feia l'avi Tonet abans de la seva malaltia.

Bicentenari del Bruc

Rafela Pujol

Paraules boniques, del Carrer dels petons

Miquel, en un racó del meu cor et guardo els tastets de moltíssimes
fruites en sacs de petons. Exòtics ésclar...

La nit,silanciosa, parrupejava sons d'encanteri,perduts en la foscor del boscatge.
I la lluna,en arribar al riu,encenia tot de minúsculs llampecs platejats sobre la superfícia
negra i tremolosa de l'aigua.

Metàfores de la pàgina (120)

L'intens fil de llum que entrava de l'exterior
Regalims d'humitat que llenegaven les pedres
Una mena de tapís no sé si di selvàtic o fantasmagòric

Dins l'esfera del tems, 1998

II Festival de poesia a l'Aire Lliure de Caldes d'Estrac 2004.

És com si sols tingués
la sentor de les coses
i hagués oblidat els noms.

Se m'obren immensos els ulls
i em tremolen les mans.
Sóc com una ombra que pensa

que ha perdut el pes de tans anys.
I ara és volva lleugera que sura
dins l'aire i enduta pel vent

s'acosta i s'endinsa pels ulls.
Hi endevino records, enciseres
imatges alli contingudes.

I és estrany el missatge i la meva
ombra us reté. Mentre intento
copsar-ne tossuda el secret.

Montserrat Abelló

Els sons

Passejant sola pels camps de l'entorn d'Olesa, vaig poder gaudir dels sons que a continuació us detallo.
El brunzir d'un eixam d'abelles
El renill d'un cavall
EL cant dels pinzans
Les mallarengues
La piuladissa dels pardals
El crit de la janeta-que és el gat mesqué
Un gat miolant
El dringar de la aixada
L'oreig del ven suau
Soroll i olor a fum, és el pagès cremant la rama d'olivera.
El soroll del tractor d'una Masia.
Ja de tornada al poble vaig sentir els lladrucs dels gossos de la Masia "Can llimona" això hem recorda que el dijous llarde anavàm tota la escolà a menjar la coca de llardons aquesta Masia.

Coll de Nargó - Una història de vora el foc

Temps era temps, en una època en què la memòria - fins i tot la dels més vells- ja es perdia, havia aparegut un cadàver, amb signes evidents d'haver estat assassinat, a la vora del Segre: algú li havia donat una trompada al cap, l'havia despullat, li havia estacat algun pes important al coll- probablement una pedra grossa, que més tard s'hauria deslligat - i l'hauria estimbat aigua avall amb la intenció no reeixida de fer-lo desparèixer.

El mort havia sortit a l'alçada de Coll de Nargó, exàctament en una platgeta- destinada a reagrupar els troncs que els antics raiers feien baixar pel riu- anomenada rasper d'Armena.

Carrer dels Petons

Hi ha cronistes que justifiquen el nom per l’amagatall que podia oferir als enamorats ja que és un carrer estret i amb algunes raconades que presten intimitat. Jo no m’ho acabo de creure, sé, per que les he vist de petit del terrat de casa estant, que al fons del carreró, darrere la tàpia que tanca el carrer hi havia unes tines excavades a terra i construïdes amb bona pedra: eren les d’una adoberia de pells (de fet hi hagué la casa gremial dels pellaires en aquest indret) i serien un d’aquests elements d’arqueologia industrial (o menestral) que caldria conservar, si és que encara subsisteixen; l’escut que presidia la façana és ara al carrer del Portal Nou, molt a prop. Deia que discrepo de la versió idíl•lica, per que en la seva època de funcionament el lloc devia estar envaït per una ferum força insuportable de les emanacions dels banys d’adobar les pells... a veure qui s’hi estava gaire estona libant les mels de l’amor enmig de pestilències quan ben a prop hi havia espais mes airejats. Cal recordar que això està a tocar del que fou Ciutadella militar i és sabut que els baluards sempre eren voltants de terrenys oberts i expedits.
Això en el passat, per que avui transitar-hi o aturar-s’hi a petonejar fa basarda (és un carreró sense sortida)... Encara que sigui per amor a la cartera, la màquina de retratar i el mòbil...


Contrestat amb la Senyora Neus Miró , Que ella i la seva familia han viscut sempre als voltans del carrer dels petons.

EL CARRER FERRAN -El Pi Barcelonès

Durant el periode constitucionalista (1820-1823) l'ajutament de Barcelona va projectar l'obertura d'un eix paral.lel al mar que enllacés la Rambla amb la Ciutadella, tot travessant la densa teranyina de la trama urbana mediaval.El primer tram va ser el que unia la Rambla amb la nova plaça de sant Jaume, sorgida de l'enderrocament del conven del mateix nom.
Aquest nou carrer va ser batejat amb el nom del monarca que regnava a l'època Ferran seté, nom que, a partir de 1910, va passar a ser siplament Ferran. Les façanes d'aquesta primera fase constuctiva (entre la rambla i el carrer Avinyo) van ser projectades, amb un sentit unitari per a tot el carrer, per Josep Mas Vila. La segona fase no es va com pletar fins el 1848.

Lo lliri de l'escut de Gràcia. Jacint Verdaguer

Amb sos lleons i torres
bell és l'escut d'Espanya,
bell és l'escut de nostra Catalunya
tenyit amb sang de nostra primer comte;
mes `t'és a tu més escaienta,oh Gràcia,
ta blanca flor de lliri,
dels jardins de la terra la més pura,
dels jardins de la terra i de la glòria.

L'extinció de l'àliga del bec ample

Llengua, dialecte, protecció, defensa, extinció, exercit... Jaume Cabré, autor de l'article amb un títol tan suggerent, ens eplica com al llarg dels segles han anat desapareixent moltes llengües, sense que en molts casos preocupés a gairebé ningú o ni tan sols fossin conscients. Amb el temps aquestes llengües van anar caient amb desús i no tenien darrere una comunitat preocupada o que la defensés. En canvi sí que hi havia altres llengües que l'havien anat substituint fins a l'extinció, un gran desastre humà, com qualifica l'autor.

També és destacable la politica lingüística de països com França, Grècia, Xina, Espanya... que al llarg dels segles, també ara, comparen la unitat dels seus estats amb la unitat lingüística. Sembla que la diversitat, la convivència amb altres llengües (que ells anomenen dialectes per rebaixar la seva força) no sigui possible i possi en perill la unitat. No serà que darrera d'aquest nacionalisme tan extrem (que ells no reconeixen) hi ha la intolerància?.

Com diu Cabré, "una llengua és un dialecte amb un exercit". El català, té exercit darrera (militar o de seguidors de la llengua)?, el català té una comunitat sòlida, o anirà desapareixent sense que ningú se n'adoni o importi? Ni els mateixos parlants, com si fóssim àligues del bec ample...